ELEMENTS CLIMÀTICS: EL VENT

Què en direm?

Com sabem existeixen diferències de presssió a l'atmosfera; precissament podem explicar aquest fenòmen meteorològic (vent) com l'aire provocat per aquestes diferéncies, ja que es desplaça de les zones d'altes (A) a les zones de baixes pressions (B). Recordeu el mapa?

 El penell assenyala la direcció del vent. Més endavant parlaré de les direccions del vent (mireu l'apartat ''Una mica de història'', més avall).

                                                        

L'anemòmetre en mesura la velocitat, expressada en  Km/h.

Una mica de història: 
                                                      

La primera rosa dels vents documentada de la història, al voltant de 1375.

L'origen de la rosa dels vents es troba en la Cartografia portolana (tècnica baixmedieval que elaborava mapes naútics), ja que un dels elements centrals d'aquesta cartografia és la xarxa de vents, que en un primer moment resulta de la intersecció dels setze rumbs o -més endavant-dels trenta-dos rumbs sobre un punt del mapa.

                                               

        

I l'origen dels vents? En mirem l'etimologia:

– Tramuntana (Nord).  Equival al Bòreas grec. Procedeix del llatí transmontanum que vol dir  “de l’altra banda de les muntanyes” perquè els romans consideraven que venia del Nord d’Itàlia, és a dir, de transmontanum dels Alps. 

– Mestral (Nord-oest). En la península Itàlica és el que bufa amb més freqüència. Els romans consideraven que ho dominava tot, per això li van dir magistrale que vol dir “mestre”. D’aquest mot derivaria la paraula mestral.

– Gregal (Nord-est). A causa de la seva procedència els romans l’anomenaren  graegale, que vol dir “referent als grecs“.

–  Llevant (Est). Equival a l’Euro grec. La paraula llatina de la qual deriva és de “levante”, que vol dir “aquell que s’alça” al·ludint al sol, és a dir,  “per on surt el sol”. 

– Xaloc (Sud-est).  Aquest nom no ve del llatí sinó de l’àrab,  de la paraula shalúq, que vol dir “suau”. 

–  Migjorn (Sud). Equival al Notos grec. Derivaria del llatí vulgar mĕdĭo diŭrno (“migdia’”) en al·lusió a la meitat del dia quan el sol és al Sud. 

– Llebeig o Garbí (Sud-oest). Llebeig deriva de la veu llatina libs  que vol dir “de Líbia”, perquè és d’allà des d’on bufa el vent. En canvi, el mot garbí ve de la paraula àrab Tarabulus al-Garb que és com es diu la capital de Líbia (Trípoli) en àrab. 

– Ponent (Oest). Equival al Zèfir grec. Ve de la paraula llatina ponente, que vol dir “que es pon”, allà on es pon el sol. És a dir, el Ponent és aquell vent que bufa des d’allà on es pon el sol. 

A l’hora de navegar, els romans estaven pendents de tots aquests vents. Aquell que els conduïa a bon port (portus) fou conegut amb el sobrenom d’oportú. Amb el temps, aquest adjectiu amplià el seu significat i es convertí en sinònim de còmode, adequat. Al segle XIX ens vendria del francès un nou vent de molta intensitat: el vendaval. La paraula deriva de l’expressió vent d’aval, literalment “vent de la vall”, “vent de sota”, que s’aplicava originàriament al fort vent que procedia del Sud-oest, de l’Atlàntic.

Espero que vos haja semblat tan interessant com a mi!!